Capítol 1: L’Inici del fi

L’any 1995 va ocórrer un dels majors desastres per a la humanitat, la caiguda del cometi Halo-Bepp. Això va ocasionar diversos desastres naturals pel món, erupcions volcàniques, tsunamis, tornados i huracans. Passats dos anys la situació es va estabilitzar, a poc a poc les ciutats van anar sent reconstruïdes.

Uns tres anys després en 1998 un equip d’investigadors van ser al lloc van ser al lloc on va impactar el cometa aquest va caure a Tòquio, aquesta zona aquesta actualment restringida al públic.

Després de mesos de recerca es va trobar que els animals de la zona que van sobreviure a l’impacte van començar a mutar a formes de vida mecanitzades, a poc a poc, en qüestió de setmanes es va anar estenent per tot el Japó, uns científics Americans van segrestar un “Tanuki” (ós rentador del Japó) que havia mutat més del comú per a fer experiments amb ell.

Els científics al poc temps van notar canvis en el Tanuki, va començar a atacar-los i va intentar fugir. Un dia va aconseguir escapar, en aquest moment va saltar l’alarma a Orlando, van demanar que la gent es quedarà a les seves cases per precaució, realitzant la cerca van trobar un senglar petit dessagnat, semblava que tenia marques de mossegades, la van portar al laboratori per a investigar, mentre els policies seguien amb la cerca.

Poc després van saltar les alarmes en el laboratori, el senglar va començar a recuperar-se però no amb pell sinó amb microorganismes electrònics. Com si fos una epidèmia. Com a mesura preventiva amb el senglar van decidir lligar-lo perquè no ocorregués com amb el primer espècimen, van prendre mostres i van descobrir que va mutar i altres parts del seu cos van acabar mecanitzades, van decidir avisar al centre de cerca pel Tanuki i per si trobaven més animals amb els símptomes.

D’altra banda, al Japó els científics van decidir crear zones obertes per als animals ja que de per si malgrat estar infectades eren dòcils i amables amb les persones, no obstant això alguns humans no estaven del tot d’acord amb això ja que no eren els animals que coneixien per endavant.

L’equip policial que estava a càrrec de la cerca del Tanuki al cap de set setmanes i mitja només havien trobat més animals mutats per les mossegades ja que no només les petites mossegades del subjecte sinó que fins i tot els que van ser infectats podrien infectar. Durant una expedició de cerca en la vuitena setmana un agent policial va disparar per error a un cérvol infectat perquè se li va acostar, només volia menjar i carícies però després del tret va atacar a l’agent, va ser mossegat en diverses parts del cos, al poc es va desmaiar per desangramiento. Ho van portar als laboratoris i van veure que va començar a mutar igual que amb els animals. Encara i així alguna cosa caminava malament, no entenia el que els metges deien i realitzava sorolls estranys com si d’un monstre es tractés. Els doctors es van adonar que l’agent estava sent dominat per les parts mecàniques, com si fos control neutral.

Van decidir posar-ho en quarentena i veure com anava evolucionant el seu estat.

Van passar pocs dies i no hi havia més canvis a part d’una mecanització parcial del 52% del seu cos. Un més després va intentar atacar al guàrdia de vigilància, va ser portat al laboratori aquí va notar unes paraules amb una veu molt greu “Ells arribaran aviat”.

Li van prendre per boig i potser va dir una predicció del futur, ningú estava segur. Poc temps després les alarmes van saltar quan l’estació espacial SAN_II va rebre un atac desconegut, les restes que van arribar a la terra van ser recollits i com va dir l’agent, algú amb sistemes informàtics semblants als de la terra els va atacar. Qui va ser? Com ho va fer? Com va arribar? Son les preguntes que es feia tot el planeta. Ara era segur una guerra tecnològica estava a punt d’esclatar en el planeta contra altres éssers mecànics, els adults van començar a aprendre tècniques de defensa personals i ús d’armes, alguns animals que van ser denominats “Simbiòtics” els ajudaven en moltes coses.

Els simbiòtics van evolucionar i van aprendre molt ràpid, al poc temps podien comunicar-se amb els humans sense problemes i van declarar que els ajudarien en la guerra.
Des que va ocórrer l’accident de la SAN_II van passar tres anys i es van veure uns fenòmens estranys en els nounats, però no en tots, només en uns pocs eren diferents. Posseïen característiques dels simbionicos tenien una major altura, força, velocitat i intel·ligència a costa d’això algunes de les seves parts de l’a costa d’això algunes de les seves parts del cos eren biòniques, del mateix material que els animals i podien controlar la voluntat. A l’edat de 5 anys els nens van ser sotmesos a entrenament a poc a poc va anar sent un entrenament més especial per a triar als 3 millors per a combatre a l’edat de 15 anys. Van denominar el nostre grup com els “Arcans A” en aquests moments els tres tenim 18 anys i portem junts des dels 5 anys, així que es podria dir que congeniem bé.

Capítol 2: Primera lluita

Poc després d’haver superat l’última prova, ens van donar els permisos de lluita contra monstres professionals. Actualment som el grup més jove que existeix en tot el món amb premis professional.
Cada dia hi han combats contra soldats que son enviats per els invasors, no sabem la seva identitat, però ens envien soldats que semblen animals i persones humanes amb unes armadures fetes de materials que no coneixem. També envien bèsties genèticament modificades, algunes d’elles tenen suficient intel·ligencia per portar un arma, però d’altres venen sense cap, suposem que el motiu és la baixa intel·ligent d’aquests, però no sabem gaire res sobre ells. Un cop els matem desapareixen al poc temps, cap investigador ha pogut agafar alguna mostra d’ells per comparar-la amb els simbiótics.
Existeixen alguns grups terroristes que aprofiten durant els combats per assaltar altres localitats i aprofitar-se del caos que hi ha actualment en el món.
El nostre grup s’encarrega exclusivament de combatre als invasors, avui ens han convocat per el nostre primer combat oficial, el primer que ens han dit és que no serà un enemic massa fort però que és molt probable que no vingui sol.
Ens han fet un entrenament de simulació a primera hora del matí, tot seguit ens han portat uns entrepans i uns cafés; mentre que ho preníem tranquilament vam escoltar una explosió, no era molt lluny, va començar a sonar l’alarma per invasors, nosaltres sabíem que era el nostre moment. Tot seguit, pels megàfons es va escoltar <<Arcans A, agafeu l’equipament i estigueu preparats per combatre>>, en aquell moment vam sortir corrents cap als vestidors i vam equipar-nos. Vaig ser l’últim en sortir amb l’ Asgar i vam anar directament a l’oficina del director, ens va dir que l’explosió era per un missil enviat desde la lluna, ens va senyalar amb el dit cap a la finestra del despatx. Seguint la dirección del seu dit, vam veure que hi havia un coet fora, vam pensar <<hem d’anar a l’espai a lluitar? Per això hem entrenat sense gravetat?>> el director ens va donar instruccions molt clares <<aneu allà i demostreu que sou el futur de l’humanitat i que no ens guanyaran>>. Amb aquestes paraules vam sortir directament cap el coet, no vam dubtar.

Un cop dins van confirmar les nostres identitats, tot seguit van posar les nostres armes en els armaris que teniem a la nostre dreta, ens van comentar que s’especulava que els primers enemics prenguessin forma d’animal o insecte per les ones que havien detectat i pel seu nivell de força que no era superior a 400. Tot i això, ens van advertir d’una força propera que superaba els 9.000 punts de força, era una força mai vista abans tot i això nosaltres no li temiem ja que la nostra força es aproximadament uns 600 i per cada enemic que matem ens anem fent més forts.